Espacialitats / Psicología
dimarts, 24 de juny, 2025
“El dolor no només es repara en el cos, també necessita comprensió emocional”
Parlem amb el psicòleg de Mútua Balear, Tòfol Villalonga, perquè conèixer de primera mà com ajuda a nivell psicològic als pacients amb lesions derivades d'accidents laborals . Llegeix l'entrevista!
Portes més de 15 anys acompanyant a pacients amb lesions derivades d'accidents laborals i de trànsit. Què et va motivar a començar aquest treball?
L'experiència clínica m'ha mostrat que el cos no fa mal "només": fa mal també el que significa aquest dolor per a la persona. He treballat amb molts pacients que, a més de la lesió física, arrossegaven por, ràbia, impotència o desesperança. Amb el temps, vaig entendre que hi havia un patró comú: una ment que reacciona de manera automàtica, que evita el dolor, que es bloqueja o es dispara sense control. A aquesta ment la dic el “mico”. És la nostra part instintiva, heretada, que reacciona des de la supervivència.
Quina relació té aquest “mico” amb el dolor crònic?
Moltíssima. El dolor crònic no sols és una experiència física, sinó també una experiència emocional sostinguda en el temps. Quan el cos no millora com esperàvem, el “mico” entra en pànic: interpreta que alguna cosa va malament, s'activa amb por o frustració, cerca culpables o sortides màgiques. Aquest soroll mental impedeix acceptar la situació, adaptar-se a ella i trobar estratègies més funcionals. Liderar al mico “” implica escoltar què necessita, però també ensenyar-li nous camins, més connectats amb els nostres valors i no amb la por.
En el teu treball en la Mútua Balear, com apliques aquests conceptes amb els pacients?
La meva intervenció se centra en ajudar el pacient a observar la seva experiència interna: què sent, què pensa, com reacciona el seu cos... Des d'aquí, treballem a validar aquesta vivència i oferir-li eines per a regular-se emocionalment. No es tracta de “pensar en positiu”, sinó de conrear una mirada compassiva cap a un mateix, entendre per què ens sentim així i quines opcions reals tenim per a actuar. L'objectiu no és eliminar el dolor, sinó atendre'l de manera receptiva, com s'acompanya a un nen quan plora, abraçant-lo (atencionalmente).
Creus que aquest enfocament pot aplicar-se també a professionals sanitaris?
Totalment. Els professionals també convivim amb el nostre “mico”: ens exigim, ens frustrem quan els pacients no evolucionen, sentim impotència. Comprendre aquests automatismes, donar-los espai i liderar-los des d'una consciència més amable també és clau per a cuidar de nosaltres mateixos i acompanyar millor.
Quines esperes que els pacients aprenguin durant les teves teràpies?
Que comprenguin que no està trencats. Que la seva manera de reaccionar té sentit, però no té per què definir-los. Que tenen dins una part sàvia, capaç de sostenir el dolor, d'aprendre d'ell i d'actuar des de valors. El meu desig és guiar-los de manera pràctica i humana per a intentar que vulguin viure amb més presència, més coherència i menys sofriment innecessari.